Tècniques de creativitat - Els mapes mentals (Mindmaps)

La tècnica dels Mapes mentals, que cada cop està més estesa i és més coneguda, és un invent de'n Tony Buzan. En al seva concepció, en Buzan buscava una tècnica de creativitat que estigués en major sintonia amb la manera en que el nostre cervell funciona. Evidentment, el nostre cervell no funciona de manera seqüencial, així que una tècnica com el Brainstorming l'obliga a adaptar-se a aquesta manera de ser creatiu. Ben al contrari, el nostre cervell organitza les idees en forma de nodes, i és així com funciona el Mindmap.

En aquests exemples que veuràs a continuació, te n'adonaràs de que tot parteix d'un centre que representa la idea o concepte que volem desenvolupar a nivell creatiu. D'aquest node principal en van sorgint branques temàtiques que parteixen la complexitat del concepte central en apartats o categories encara genèriques però indubtablement més concretes. D'aquestes branques surten, al seu torn, noves branques interiors que s'acosten cada cop més a la concreció del que estem buscant. I així pot continuar el procés fins a infinits nivells de profunditat, tants com requereixi la complexitat de la idea buscada o desenvolupada.

Mindmaps from Marc Ambit

Imagina't-ho, potser millor, amb un cas real. Una empresa espanyola de productes d'higiene per a la llar es plantejà, a principis dels 90, un repte molt particular. Tenien un producte nou, una colònia familiar, a punt de sortir al mercat. Volien fer-ne una eficaç campanya de màrqueting, per descomptat. Però en aquella època, tal com ara, el país es trobava immers en una crisi econòmica important i, per tant, l'efectiu i les ganes d'arriscar-se no eren pas massa quantioses. El repte que es van proposar va ser el de fer una campanya de comunicació per donar a conèixer el producte, però amb la condició que el cost fos zero. Sí, així mateix: cost zero.

Amb l'ajut de la tècnica dels Mapes mentals, la sessió creativa va anar més o menys així.

En el node central, per descomptat, la idea central, potser dibuixant-hi un flascó del perfum o una cosa semblant. Com que la tècnica del Mindmap el que fa no és anar a buscar les solucions o idees finals directament sinó que se'n va, mai millor dit, per les branques, van treure una primera branca per abraçar el tema Promoció. Es tractava d'anar trobant les diferents maneres que un té de promocionar un producte com aquest, oblidant ara completament la limitació del cost zero. Així, sortiren diverses branques inferiors, una per la publicitat (i les seves sub-branques de Televisió, Ràdio, Premsa, etc.), una pels prescriptors (famosos que et recomanen fer servir un producte), una per les relacions públiques (força de vendes, esdeveniments, festes, etc), una altra per la Sponsorització o el patrocini, una més per el regal de Mostres, i així fins a un ventall estensíssim de tècniques de promoció de productes.

Per descomptat, van desenvolupar altres branques principals a més de la de la promoció, com la del perfil de clients al qual la colònia anava dirigida (Mestresses de casa, franges d'edat, estrats socio-econòmics, etc.) o altres referents al context del moment. Però va arribar un moment en que van haver d'enfrontar-se a la dificultat. Observant totes les branques, molt en particular la de Promoció, van adonar-se'n de que totes, absolutament totes, valien calers, molts calers en alguns casos, incomplint així el punt de partida creatiu. Així que es van atrevir a buscar, amb una branca nova des del node central, maneres de guanyar calers. En aquesta branca hi van aparèixer algunes força lògiques com demanar préstecs, buscar subvencions, etc, però també d'altres més enginyoses com fer concursos o rifes per treure diners de la venda de butlletes, o els telèfons 806, que en aquell moment eren els que permetien ingressar diners quan la gent et trucava i que es feien servir tant per party lines anunciats a televisió, com per vidència i pornografia telefònica.

Amb totes les cartes al damunt de la taula va arribar el moment de la veritat, el moment de combinar-les per trobar una bona estratègia que agafés una mica d'aquí i una mica d’allà, un xic de cada branca principal per conformar-ne una proposta definitiva. La proposta resultant probablement l'hagis vista en directe. Va anar com segueix.
A principis dels 90, les televisions privades van fer l'entrada per la porta gran a les nostres llars. La empresa en qüestió (de nom Nenuco) va contractar una sponsorització en el programa de més audiència dels prime times televisius dels divendres, a la encara primerenca Telecinco. El programa es deia VIP Noche y era un concurs una mica pocasolta presentat per l'Emilio Aragón i la Belén Rueda. En un moment donat, el concurs s'aturava per donar pas a l'espai de l'Sponsor. En aquest espai, els dos presentadors, fent de prescriptors, s'acostaven a un decorat diferent amb el nom de l'empresa en gran i, darrera un faristol, explicaven que "la marca de productos de higiene Nenuco, sobradamente conocida por todos ustedes, tiene a bien regalar a todas las personas que llamen ahora mismo al teléfono 806.XXX.XXX una muestra de su último producto que está a punto de salir al mercado. Se lo enviarán gratuitamente a su domicilio sin coste alguno."

Segurament és una cosa cultural, però en aquest país, quan pronuncies la paraula "gratis" la gent es torna boja. La quantitat de trucades que van rebre va ser tal, que no només van recuperar els altíssims costos de la campanya sinó que, fins i tot, van tenir alguns guanys (absolutament simbòliques). Menció a part mereix el fet de que, per tal d'enviar les mostres, demanaven a tots els que trucaven les seves dades personals, amb la qual cosa, a més van sortir amb una llista impecable i llarguíssima de possibles clients potencials als que després bombardejar amb publicitat.

Com és fàcilment imaginable, atacar una sessió creativa d'aquest tipus amb una tècnica lineal com el Brainstorming no hagués dut enlloc. La idea que es buscava era massa complexa, era massa polièdrica. Intentar, directament, donar idees de campanyes de publicitat que costessin zero calers hagués estat missió impossible, a dures penes n'haguessin sortit dues o tres d'idees aprofitables. I, per descomptat, la idea resultat no hagués estat una d'elles.
Tan sols una tècnica oberta i radial com el Mindmap podia atansar-se a una idea tan complexa amb garanties, desfent-la en diferents parts i trossos fins a tenir totes les peces damunt la taula i llavors combinar-les.

És, per tant, la tècnica dels Mapes mentals, una que ens permet treballar de manera idònia les etapes creatives d'un projecte, donat que aquests acostumen a plantejar-nos reptes creatius amplis i de múltiples facetes.

Si vols investigar més a fons la tècnica dels Mapes mentals, et recomano aquests llibres:

• BUZAN, TONY, Como crear Mapas Mentales, Urano, 2005
• CAMPOS ARENAS, AGUSTIN, Mapas conceptuales, mapas mentales y otras formas de representación del conocimiento, Coop. Editorial Magisterio, 2005
• G. DE MONTES, ZORAIDA I MONTES, LAURA, Mapas mentales paso a paso, Profit Editorial I., 2010

Al màxim, sempre al màxim!

Aquí teniu el que, per a mi, és una magnífica representació de la confusió que molta gent té entre objectius, indicadors, avaluació, medició, etc...

Nova edició del curs de Gestió de Projectes

Ja fa vuit anys i que el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya organitza el curs de Gestió i Planificació de Projectes. Vuit anys i quinze edicions portem ja, amb un èxit aclaparador, tant de públic com de resultats i de satisfacció, en l'acció formativa que, a nivell personal, més experiències positives m'ha aportat.
La setmana vinent, concretament el 17 de Maig, comencem la setzena edició, aquest cop amb una variant. Hem intentat variar els horaris per tal de donar la possibilitat d'assistir-hi a aquells que, fins ara, no ho havien pogut fer: de 9h del matí a 14h, dos cops per setmana.

El curs està orientat a un objectiu molt clar: capacitar l'alumnat per portar projectes de qualsevol índole o natura, sigui de quin sigui el sector. Des dels fonaments d'un projecte, el disseny del mateix, les eines d'anàlisi d'escenaris conflictius, fins a les tècniques d'eficiència en planificacions temporals, sempre acompanyats pel programari MS Project.
La metodologia, és clar, 100% pràctica, emprant casos reals diversos, i treballant en equips canviants per aprofitar-ne les inèrcies, augmentar la riquesa de la formació i, ja de pas, generar allò que ara en diuen networking, tan important en temps conflictius com els que vivim.

Com deia, els resultats em fan sentir enormement orgullós i agraït al Col·legi per haver-me donat l'oportunitat de participar-hi, de moldejar-lo, d'anar-lo millorant edició a edició, convertint-lo en un dels "clàssics" de la casa.
Allà he conegut gent fantàstica, alumnes ambiciosos, amb enorme talent, amb ganes de transformar el món, de fer-lo millor. Però també he pogut copsar l'enorme interès per la Gestió de Projectes que la gent té, molts empesos per la realitat implacable de la demanda de les habilitats en la matèria en els llocs de treball de l'actualitat. Quan vaig començar a donar classes de projectes amb prou feines hi havia qui sabés el que era un DAFO, poca gent sentia la imperiosa necessitat de dominar unes eines que el permetessin abordar projectes més ambiciosos, objectius més exigents.

Els anys han passat, i la realitat també ho ha fet. La demanda és més alta i el curs s'ha anat amollant a les últimes tendències i als professionals que se'ns atansen al curs amb les ganes d'aprofitar les 24 hores lectives de que consta.

El dia 17, com deia, comencem la setzena edició, amb la confiança de que serà un altre gran èxit. Si t'interessa o coneixes algú que li interessa, trobaràs el temari i tota la informació necessària en la fitxa que del curs publica el Col·legi. Ens veiem a l'aula!

Diagnòstic: Mort per Powerpoint

No ens cansem de dir-ho. No ens cansem de llegir-ho. No ens cansem de recalcar quan important és. Però no importa, molts ponents i professors segueixen emprant el Powerpoint com a arma de destrucció massiva.

• Diapositives amb massa text (que el ponent insisteix en llegir, lletra per lletra)
• Diapositives que semblen estirar al ponent (que no sap què ha d'explicar fins que no ho veu a la diapo)
• Diapositives amb excés d'informació irrellevant o il·legible

Aquí ho teniu, ho hem tornat a dir, ho hem tornat a escriure. Aquests ponents o professors ho han tornat a llegir... però ho tornaran a fer, tornaran a matar-nos a cop de Powerpoint.

Perdre el temps a la feina (amb Internet)

Molts caps i comandaments intermedis semblen tenir una veritable mania a tot el que sigui un ordinador connectat a Internet a la feina. Clamen al cel sobre la ingent quantitat de temps que els seus treballadors perden navegant, mirant el Facebook o veient el darrer vídeo sobre gats que algú ha penjat a la xarxa.

No seré jo qui defensi, a cegues, aquestes constants interrupcions cap a les xarxes socials. Però sobre el que si m'agradaria ferreflexionar a aquests caps i comandaments intermedis tan preocupats és el següent:

Com es perd més temps a la feina? Connectant-se de tant en tant al twitter o al facebook? O patint constants interrupcions dels companys i caps, trucades, mails, reunions, etc? 

Com bé demostra aquest estudi de la Universitat d'Stanford (entre moltíssims altres estudis sobre la multitasca), l'excés de tasques pendents i de fronts oberts minva dràsticament l'eficiència de qualsevol ésser huma... fins i tot quan l'ordinador és apagat.

Els 2 tipus de gestors de projecte

"Hi ha només dos tipus de gestors de projecte, els que es preocupen pel client i els que es preocupen dels beneficiaris."

Aquells que es preocupen dels beneficiaris fixen els seus objectius pensant, justament, en ells, sense preocupar-se en excés de si les decisions preses agradara o no al client. Cada pensament, cada decisió, cada opinió és usada per assolir els objectius del projecte que ajudaran directa i indubtablement als beneficiaris.

Per l'altra banda, aquells més preocupats en com encaixarà la proposta en la ment del client, pateixen una mena d'autocensura que els impedeix de trobar les millors solucions, de fer les millors propostes. La seva ment no està concentrada en els beneficiaris, sinó en el client, en el que paga el projecte i no en aquells que n'han de gaudir.

Així, els que es preocupen del client i no dels beneficiaris de vegades entreguen projectes que son comprats i acceptats pels clients però que no satisfan els beneficiaris. Jo d'això en dic robar; accepten els diners d'un client que compra el projecte pensant que que la proposta solucionarà els problemes dels seus beneficiaris. Algú em podria dir que això és, en definitiva, responsabilitat del client (el client sempre sap el que vol?, segur?). I ho és, excepte quan el líder del projecte ho sap, quan és conscient de que la proposta no inclou idees o dades que podrien no agradar al client.
Així, finalment, els clients compren una proposta molt educada i gens ofensiva que no porta les coses fins a les últimes conseqüències, i fan una encaixada de mans amb els líders del projecte que només estan interessats en aconseguir els diners, ni més ni menys.

Tenim, com a responsables de projectes, una responsabilitat. I la nostra responsabilitat no és només amb els nostres clients. Està clar que ells ens paguen i, per tant, la última paraula sobre la proposta implementada ha de ser d'ells, però no hem d'oblidar mai que som contractats, precisament, pel nostre coneixement, perquè podem obrir-los els ulls i veure en la boira. Estem OBLIGATS a entregar-los una proposta que, en realitat, no sigui només una bona proposta, sinó la millor possible per l'escenari en qüestió.

Permeteu-me acabar amb tan sols un afegitó. No pretenc ofendre a ningú amb les declaracions anteriors. Tots ens hi hem trobat, tots hem necessitat, algun cop, que un projecte fos acceptat per poder tirar endavant els nostres negocis o el que sigui. No es tracta pas de jutjar ningú, es tracta de convidar als líders de projecte a donar una passa endavant per a realment donar un bon ús al poder que ostentem quan emprem les poderoses eines que dominem. És una invitació a fer d'aquest un món millor gràcies als nostres projectes. En tenim la ocasió, només és qüestió de voluntat.

The 2 kinds of project managers

"There are only two kinds of project managers, those who care about the clients and those who care about the beneficiaries."

Those who care about the beneficiaries set their goals thinking of them, not caring much if the decisions taken would please the client or not. Every thought, every decision, every opinion is used to accomplish the goals of the project that will directly and undoubtely help the beneficiaries.

In the other hand, those more worried about how the proposal will fit in the mind of the client, suffer of a sort of self-censorship that prevent them from finding the best solutions, from making the best proposals. Their mind is not set on the beneficiaries but in the client, in the one who pays for the project, not in the ones who will have to enjoy it.

Thus, the ones caring about the client and not the beneficiaries sometimes deliver projects that are bought and accepted by the clients but that don't please the beneficiaries. This is what I call a robery; they take money from a client that buys the project thinking that the proposal will solve the problems the beneficiaries have. Some may say that this is the client's responsibility. It is, yes, except when the project leader knows it, when he or she is aware that the proposal doesn't include ideas or data that may cause criticism from the client.
So, in the end, clients buy a very polite, non-offensive proposal that doesn't take things as far as it could, and shake hands with project leaders that are only interested in getting money out of this, nothing more, nothing less.

We have, as project leaders, a responsibility. And our responsibility is not only with our clients. Of course they pay us and, thus, the last word upon the proposal implemented must be theirs, but we must never forget that we're hired, precisely, because of our knowledge, because we can open their eyes and let them see through the mist. We MUST give them a proposal that, in fact, is not only a good proposal, but the best possible proposal for their scenario.

Let me finish with just one more thing. I don't mean to offend anyone with those statements above. We've all been there, we've all needed, sometimes, a project to be accepted to go on with our businesses or whatever. It's not about judging anyone, it's about inviting project leaders to take a step forward, to really make a good use of the power received when we use all the powerful tools that we master. It's an invitation to make a better world thanks to our projects. We have the chance, it's only a matter of will.

Nova participació al Màster en Polítiques Públiques de l'IDEC

El temps passa de pressa, però dos anys entre edicions del màster se'm fan llargs. A poques aules un formador té la sort de trobar-se amb un perfil com el del Màster en Polítiques Públiques que organitza l'IDEC des de ja fa una pila d'anys. És un perfil molt jove, de gent d'arreu del món i amb una característica comuna: les ganes d'aprendre.
Això permet al formador concentrar-se en les dinàmiques i la sedimentació de l'aprenentatge, la qual cosa no només facilita la feina, sinó que la fa encara més divertida i agraïda.

Per si fos poc, a més de la motivació per l'aprenentatge, aquesta gent porta una empenta i unes ganes de canviar el món que em motiva encara més per donar-los el que han vingut a buscar: eines per fer-ho, eines i mètodes per canviar el món i donar-li la forma que volen.
A això ens dedicarem, en cos i ànima, en els propers dies.

Com es genera la creativitat?

Si vols desfermar més creativitat en la teva organització, necessites admetre una mica de contaminació. És la sorra en la ostra la que crea la perla.

Aquesta enginyosa frase (que m'arriba via el Tumblr de startupquote), amb el seu paral·lelisme sobre la perla dins la ostra, en Fred Wilson ha posat el dit a la nafra.
La gran majoria de les organitzacions que conec no poden ser creatives degut a una gestió de les persones massa estàtica i immobilista. Assumint que la creativitat no és altra cosa que la recepta perfecta de diversos ingredients i inspiracions que, correctament combinats, donen com a fruit una idea diferent que mai no ha tingut ningú, sense els estímuls adequats, aquesta recepta anirà mancada d'algun ingredient, qui sap si l'essencial, el diferenciador, el que separa la frontera entre una simple millora d'alguna idea preexistent i un avenç, un salt qualitatiu cap al futur.

Les organitzacions que, com a política de recursos humans, per tal de millorar la productivitat dels seus empleats opta per limitar els seus accessos a internet (no Twitter, no Facebook, no email personal) o, fins i tot, la interacció entre ells mateixos a l'oficina, estan abonant el terreny per extirpar qualsevol brot de possible creativitat de la seva força humana.

D'altra banda, però, val a dir que a molts i moltes caps no els fa cap gràcia, de bones a primeres, que la seva gent sigui massa creativa, que pensi massa, vaja. Així els va.

Llista completa de programes per a fer Mindmaps

Els d'Informationtamers s'han treballat una llista completíssima de programes informàtics per confeccionar Mapes mentals o Mindmaps.
No només els han llistat, sinó que fins i tot els han agrupat pels diferents estils de mapes possibles, marcant per a cadascun d'ells si la llicència és gratuïta o no i les plataformes sobre les que funcionen, completant-ho fins i tot amb una imatge il·lustrativa per veure'n l'estil gràfic.

Un esforç titànic que permetrà a tots els amants d'aquesta eina de creativitat i anàlisi poder escollir l'opció que millor se li ajusti.

La llista completa es troba aquí.

Addictes al treball

Al Tumblr blog de la Afternoonsnoozbutton, he trobat un post amb un acudit gràfic realment enginyós i que m'a fet pensar en moooolta gent que conec.

(addictes als treball, vigileu! A diferència dels addictes a l'alcohol les reunions no us ajuden.)

Els meus problemes amb els problemes

Aquesta frase de'n Charles Kettering (publicada al fantàstic Tumblelog http://startupquote.com ) ho explica perfectament.
Un dels més greus (i habituals) errors en el disseny d'un projecte acostuma a ser la mala diagnosi de la problemàtica de l'escenari. Per tal d'evitar-ho, disposem de diverses eines, com el DAFO, per exemple. Però sobretot disposem de la magnífica eina anomenada "Arbre de Problemes", directament extreta de la metodologia de l'Enfocament del Marc Lògic. Pròximament, un post dedicat a la mecànica d'aquesta fantàstica eina.

Les dates d'entrega i el preu a pagar

Aquesta frase de'n Thomas Kennedy m'ha semblat absolutament encertada i visionària:

Quan més ridicula la data límit d'entrega, més diners caldrà gastar-se intentant complir-la.

És a dir que, com molts hem patit en les nostres pròpies carns, fixar una data límit més curta del necessari no fa que els projectes s'acabin necessàriament abans. I, si més no, per aconseguir-ho ens hi deixem moltes coses en el camí, fonamentalment qualitat i diners.

Serveis de cerca d'informació a Internet

Sovint, en alguns projectes, una de les més importants fonts d'informació sol ser la xarxa. Però a l'hora de buscar informació, molta gent no utilitza més que una minsa quantitat dels recursos de cerca d'informació disponibles a Internet, probablement Google i la Viquipèdia.
És per això que he el·laborat aquesta presentació per resumir-ne algunes de les seves opcions menys conegudes però igualment interessants.

Aquí una versió en català:

Serveis de búsqueda d'informació a Internet on Prezi

Aquí la versión en castellano para mis alumn@s de ESEC:

Servicios de búsqueda de información en Internet on Prezi

And here the english version for my CETT pupils:

Internet information search services on Prezi

Què fan els alumnes quan se'ls demana no deixar-ho tot per al final?

No està basat en un estudi del M.I.T., però els resultats em casen amb la realitat que visc cada any quan els demano als meus alumnes que vigilin a l'hora de fer els seus projectes finals, que no ho deixin tot per al darrer dia per evitar-se problemes.