24.10.12

La teoria de les Limitacions (TOC - Theory Of Constraints)

Fa uns quants anys, els bons companys Pau Servera i Xavier Tusquets de Teocé m'introduïren en un concepte de la gestió de projectes realment apassionant que ells dominen a la perfecció: La Teoria de les Limitacions, un concepte ideat per l'Eliyahu Goldratt.

El concepte és molt bàsic -i potser per això tan interessant i aplicable-. Si cinc persones surten a fer footing juntes -sense haver-ho fet mai així, tots plegats-, a quin ritme aniran? Al ritme d'aquella persona més avesada a córrer i que estirarà dels demés? O d'aquella que, pel contrari, no hagi anat mai a córrer i que, per tant, està en unes condicions molt inferiors? La resposta és clara. El grup de cinc corredors no podrà mai anar més ràpid del que els permeti el corredor més lent.
Per molt que el corredor més ràpid vagi al límit de les seves possibilitats, els demés no el podran seguir. Per contra, quan més a poc a poc vagi el corredor més lent, més lentament es veuran els demés obligats a córrer per tal de no deixar-lo enrera.
Aquesta és la base doncs, de la Teoria de les Limitacions: Una cadena sempre es trenca per la baula més dèbil.

Aplicat a la gestió de projectes, com ja haureu endevinat, la TOC (Theory Of Constraints, Teoria de les Limitacions) és un concepte molt interessant, per no dir cabdal, en uns temps en els que ens veiem sempre obligats a treballar amb una clara restricció de recursos.

La gestió - i solució- que proposa la TOC es basa en cinc senzills passos:
1- Identificar la Limitació: Quin és l'element dins del projecte que ens limita?, que ens fa anar més lents?
2- Explotar la Limitació: Alliberar l'element limitador de tota la feina supèrflua o innecessària.
3- Subordinar-ho tot a l'element Limitador: Totes les decisions operatives passen per tenir en compte l'alliberament esmentat en el punt anterior. En Josh Nankivel ho explica molt bé en aquest article: "Ja n'hi ha prou de així és com ho hem fet sempre".
4- Elevar la capacitat de la Limitació: Si és possible, augmentar la capacitat de treball de la Limitació (afegint-hi més recursos, per exemple).
5- Controlar la inèrcia: Cal eradicar la Limitació, no traspassar-la o moure-la a un altre lloc.


Però si voleu alguna cosa més visual per entendre-ho fàcilment, aquí teniu una fantàstica animació que explica el problema i després (si premeu "continue" un cop acabada la primera part) els cinc passos anteriors.

17.10.12

Ets molt lamentable fent Powerpoints

Els meus clients i alumnes deuen estar farts de mi, de tantes vegades que he intentat convence'ls de la necessitat d'uns bons "visuals" en les presentacions de projectes. Alguns em fan cas, de tan pesat que sóc, però encara hi ha molta gent que, tot i que és de sentit comú, segueix cometent els mateixos errors en els seus suports audiovisuals, molt en particular en el famós Powerpoint. No entrarem avui a discutir si cal o no fer servir el Powerpoint, però, assumint que el fem servir, com a mínim fem-lo servir correctament. És a dir, fem-lo servir de manera que potenciï el nostre missatge i no que el desvirtuï o, directament, el bombardegi. Aquí teniu, en unes diapositives realment espectaculars i molt útils, el resum de tot plegat. Si li feu cas, triomfareu amb les vostres presentacions de projectes.


10.10.12

L'alumnat: Reflexions d'un professor (I)

D'alumnes n'hi ha de molts tipus. El més interessant pel que respecta a la feina d'impartir classes és, justament, l'esforç a fer per intentar que els objectius d'una acció formativa arribin a la immensa majoria i amb el màxim grau de sedimentació.
Pensar tant en l'alumne/a avançat, que quasi va sobrat i al que cal apretar per tal de que no es desencisi, com en aquell/a que va just, que sembla que no va amb ell/a, que sembla totalment aliè al que el professor presenta, és, precisament, un dels eixos principals de la feina de nosaltres els professors.

I és una feina fumuda doncs, en alguns casos, et trobes davant la disjuntiva inevitable d'haver d'escollir per un bàndol i -deixeu-m'ho dir planerament- abandonar l'altre. Ho vaig aprendre no fa massa (mai m'hi havia trobat amb aquesta situació) en impartir classes per a un grup farcit de motivacions diferents i, el que és més important, extremes i contraposades. Mentre una part de l'alumnat portava les piles posades, l'altra, més d'un terç, semblava estar de pas, pensant en altres qüestions i evitant al màxim l'esforç i l'aprenentatge. Vaig cometre l'error, en primera instància, d'intentar no deixar enrere als més tous, als que menys esforç feien per tirar endavant, potser pensant que la meva feina era no deixar ni un sol alumne sense formar. Aquest objectiu, lloable però potser utòpic, no es pogué assolir sense menysprear als que, justament, volien fer l'esforç d'aprendre tot el que poguessin i d'aprofitar les sessions. Reduir la velocitat, el tempo, la pressió i la càrrega de treball no només no va fer que els alumnes més febles aprenguessin més i millor sinó que aconseguí, de retruc, que els més avançats perdessin la il·lusió i les seves expectatives de cara a la meva assignatura es veiessin dràsticament retallades.
Aquest va ser un error que, a nivell personal, em va afectar molt. Mai, fins aquell moment, no havia tingut la sensació de que un error estratègic meu hagués afectat tant a un grup d'alumnes. El resultat fou una assignatura aprovada, certament, per la gran majoria, però assolint un nivell baixíssim d'aprenentatge. I, el que és pitjor, la meva errada va desaprofitar el talent i les ganes d'un magnífic grup d'alumnes que no va assolir el nivell que es mereixien per culpa meva. El trasbals personal fou tal que fins i tot vaig arribar a pensar en abandonar i no tornar-hi l'any següent. Per sort però, no ho vaig acabar fent.

El curs següent, amb el mateix perfil i escenari, vaig provar la tàctica oposada (estimulat pels consells d'altres companys de professió amb més experiència que jo en el camp de la docència amb alumnes molt joves). Aquest cop no estava disposat a desaprofitar l'empenta i la il·lusió per aprendre de ningú. El grup es presentà certament similar, amb dos bàndols clarament diferenciats. Però aquesta volta, per contres de reduir la marxa, decidí no reduir ni un bri el nivell d'exigència. I els resultats foren espectaculars. Els alumnes que apuntaven bones maneres foren, per descomptat, els primers en recollir el testimoni i participar en totes les activitats, pràctiques i debats proposats. Però en segona instància i en una mena d'efecte "onada", els seus companys, sense quasi excepció els seguiren la corrent, sabedors que aquest era el ritme a seguir i que no hi hauria treva.
Al finalitzar les sessions d'aquest segon curs, s'obtingueren els millors resultats possibles de la inmensa majoria de l'alumnat.

3.10.12

L'ètica en la Gestió de Projectes


Un no pot deixar mai d'insistir prou al voltant d'alguns aspectes de la Gestió de Projectes que sovint, en la implacable voràgine del dia a dia, s'acaben oblidant. I el que perdem en oblidar aquests aspectes és la pura essència de la Gestió de Projectes. He trobat unes diapositives molt senzilles i il·lustratives que resumeixen perfectament el que tant em preocupa.