L'alumnat: Reflexions d'un professor (I)

D'alumnes n'hi ha de molts tipus. El més interessant pel que respecta a la feina d'impartir classes és, justament, l'esforç a fer per intentar que els objectius d'una acció formativa arribin a la immensa majoria i amb el màxim grau de sedimentació.
Pensar tant en l'alumne/a avançat, que quasi va sobrat i al que cal apretar per tal de que no es desencisi, com en aquell/a que va just, que sembla que no va amb ell/a, que sembla totalment aliè al que el professor presenta, és, precisament, un dels eixos principals de la feina de nosaltres els professors.

I és una feina fumuda doncs, en alguns casos, et trobes davant la disjuntiva inevitable d'haver d'escollir per un bàndol i -deixeu-m'ho dir planerament- abandonar l'altre. Ho vaig aprendre no fa massa (mai m'hi havia trobat amb aquesta situació) en impartir classes per a un grup farcit de motivacions diferents i, el que és més important, extremes i contraposades. Mentre una part de l'alumnat portava les piles posades, l'altra, més d'un terç, semblava estar de pas, pensant en altres qüestions i evitant al màxim l'esforç i l'aprenentatge. Vaig cometre l'error, en primera instància, d'intentar no deixar enrere als més tous, als que menys esforç feien per tirar endavant, potser pensant que la meva feina era no deixar ni un sol alumne sense formar. Aquest objectiu, lloable però potser utòpic, no es pogué assolir sense menysprear als que, justament, volien fer l'esforç d'aprendre tot el que poguessin i d'aprofitar les sessions. Reduir la velocitat, el tempo, la pressió i la càrrega de treball no només no va fer que els alumnes més febles aprenguessin més i millor sinó que aconseguí, de retruc, que els més avançats perdessin la il·lusió i les seves expectatives de cara a la meva assignatura es veiessin dràsticament retallades.
Aquest va ser un error que, a nivell personal, em va afectar molt. Mai, fins aquell moment, no havia tingut la sensació de que un error estratègic meu hagués afectat tant a un grup d'alumnes. El resultat fou una assignatura aprovada, certament, per la gran majoria, però assolint un nivell baixíssim d'aprenentatge. I, el que és pitjor, la meva errada va desaprofitar el talent i les ganes d'un magnífic grup d'alumnes que no va assolir el nivell que es mereixien per culpa meva. El trasbals personal fou tal que fins i tot vaig arribar a pensar en abandonar i no tornar-hi l'any següent. Per sort però, no ho vaig acabar fent.

El curs següent, amb el mateix perfil i escenari, vaig provar la tàctica oposada (estimulat pels consells d'altres companys de professió amb més experiència que jo en el camp de la docència amb alumnes molt joves). Aquest cop no estava disposat a desaprofitar l'empenta i la il·lusió per aprendre de ningú. El grup es presentà certament similar, amb dos bàndols clarament diferenciats. Però aquesta volta, per contres de reduir la marxa, decidí no reduir ni un bri el nivell d'exigència. I els resultats foren espectaculars. Els alumnes que apuntaven bones maneres foren, per descomptat, els primers en recollir el testimoni i participar en totes les activitats, pràctiques i debats proposats. Però en segona instància i en una mena d'efecte "onada", els seus companys, sense quasi excepció els seguiren la corrent, sabedors que aquest era el ritme a seguir i que no hi hauria treva.
Al finalitzar les sessions d'aquest segon curs, s'obtingueren els millors resultats possibles de la inmensa majoria de l'alumnat.