25.9.18

Obstacles per a la creativitat #2


Avui en dia, quan és més necessari que mai que flueixi la creativitat per poder trepitjar terrenys innovadors, necessitem evitar caure en els 6 obstacles per a la creativitat que ens limiten i ens impedeixen desenvolupar tot el el nostre potencial creatiu. En aquesta sèrie d'articles els repassarem tots i veurem com evitar-los o, si més no, minimitzar-ne els efectes.

Obstacle #2: El biaix mental

Per descobrir el segon dels obstacles habituals li proposo que intenti fer aquest joc a algú proper, millor fins i tot si és un grup de persones, i observi el seu comportament. Aquí vénen les instruccions d'aquest senzill joc.

1- Escriu en un paper que tots els participants puguin veure (o en una pissarra) la següent combinació de tres xifres: 2, 4 i 8.

2- Digueu als seus participants que darrere d'aquesta progressió numèrica s'amaga una regla que és la que produeix aquesta mateixa progressió, i que la seva tasca consisteix a endevinar-la. Quina és la regla darrere d'aquesta progressió 2 - 4 - 8? La regla és simple: tres nombres que són sempre més grans que l'anterior, així de simple. 4 és més gran que 2, i 8 és més gran que 4. Aquesta és la regla que han d'endevinar.

3- Digueu també, que per endevinar podran dir-li combinacions de tres xifres i que vostè els anirà dient en cada cas si compleixen o no amb aquesta regla que estan intentant endevinar. El que podrà observar és que, al principi del joc, cada persona que li demani una combinació per comprovar serà una cosa semblant a 4 - 8 - 16, o a 3 - 6 - 12. Per què? Perquè estarà veient en acció un clàssic obstacle inhibidor de la creativitat anomenat "biaix mental". En el precís moment en que vostè els mostrà la combinació original, els participants ja van a creure que sabien la resposta. Els va a semblar molt obvi que la regla que vostè volia que endevinessin és que cada número de la progressió multiplica a l'anterior per dos. I es quedaran tan convençuts d'això, de que ja saben la resposta, que s'obcecaran amb la seva "victòria" i no pararan de donar-li combinacions de tres xifres que compleixin amb aquesta condició, amb aquesta regla, com per certificar que la seva sospita és certa.

Amb això, el que estaran oblidant és que darrere d'una combinació com aquesta es poden amagar altres regles de progressió diferents, com la que en realitat volem que endevinin. Però estaran tan obcecats amb la seva aparent victòria que voldran altra cosa que vostè els confirmi el que ells creuen que ja saben. Com que ja han fet jocs semblants en el passat i sempre sol haver-hi una regla matemàtica darrere, apliquen el mateix criteri aquí per resoldre alguna cosa que, en realitat, és molt més fàcil que tot això. No es donaran compte fins al cap d'una bona estona, fins després d'haver-li donat múltiples combinacions amb la multiplicació com a regla, que s'adonaran que fins que no provin altres opcions no aconseguiran trobar la verdadera.

Aquest biaix mental és un dels obstacles més poderosos que poden inhibir la nostra creativitat. Aquesta espècie d'immobilisme mental que es produeix en el moment en que creiem haver obtingut ja una "bona" idea, una solució, ens bloqueja, ens impedeix anar més enllà. Si en el Biaix de confirmació dèiem que l'obstacle provenia de voler ser creatiu amb un prejudici adquirit prèviament, diríem que el Biaix mental és aquell (pre)judici que adquirim sobre la marxa, aquell encallament en una idea que ens sembla prou bona com per no insistir.

Ens tornem a trobar, doncs, amb la nau creativa embarrancada en un rocall inexistent. Preferim creure precipitadament que ja tenim el que buscàvem abans que insistir, seguir barrinant, continuar cercant una idea millor, una solució més adient, més duradora. Es tracta, com sempre, d'una rendició, d'una manca de ganes de seguir, d'una mandra creativa que ens fa acceptar un acord de mínims amb la nostra potència creativa.

22.9.18

Obstacles per a la creativitat #1


Avui en dia, quan és més necessari que mai que flueixi la creativitat per poder trepitjar terrenys innovadors, necessitem evitar caure en els 6 obstacles per a la creativitat que ens limiten i ens impedeixen desenvolupar tot el el nostre potencial creatiu. En aquesta sèrie d'articles els repassarem tots i veurem com evitar-los o, si més no, minimitzar-ne els efectes.

Obstacle #1: El biaix de confirmació

Un (suposat) experiment que es va fer (ves a saber on, ves a saber quan, ves a saber...):
Instal·len una peixera grossa, plena d'aigua i li fiquen un peixet a nedar-hi. També hi instal·len, en la peixera, una separació translúcida al mig que divideix la peixera en dues meitats, de manera que el peix només pot nedar en una meitat de la peixera.

Al cap d'uns dies treuen la separació. I que fa el peix? Segueix nedant en la seva meitat de la peixera com dient: "si ja he provat d'anar cap allà i no es pot, perquè ho haig de tornar a provar ara?".

Darrera d'aquest (suposat) experiment rau el primer —i un dels més comuns— obstacles per a la creativitat: el biaix de confirmació.

Aquest biaix es refereix a l'hàbit d'entrar en un procés creatiu amb idees preconcebudes de les que no estem massa disposats a desprendre'ns, com si entréssim ja en una posició determinada de la que no pensem moure'ns. Aquest és l'obstacle del "les coses són com són", de l'immobilisme, però sobretot, del no voler-se replantejar res del que ja es creu que se sap. És un obstacle —per dir-ho així— que parteix d'una certa manca d'humilitat, d'una certa arrogància i, molt probablement, també d'una certa mandra de fer l'esforç de ser creatiu, de replantejar-s'ho tot, de qüestionar-s'ho, de posar tot allò que creiem saber en tela de judici.

La solució passa, per descomptat, per un esforç d'humilitat, barrejat amb la curiositat innata d'aquell/a que vol ser veritablement creatiu. El plantejament, de fet, ha de ser ben llaminer per a aquests/es últims/es: Podria ser que tot el que sé no fos veritat? Atrevir-se a una postura així no deixa de ser una gosadia, però també un esforç. Un esforç que, necessàriament, hem de fer si no volem sortir de la sessió creativa sabent exactament el mateix (poc) que sabíem quan hi vam entrar.

15.9.18

Problem/Solution/call, l'estructura de presentacions més eficaç


Cuando empezamos a preparar una presentación, sea del tipo que sea, lo primero debe ser pensar qué es lo que queremos comunicar. Y cuando, ya después, empezamos a pensar en el cómo, el primer paso es montar una estructura del mensaje que lo transporte. Una estructura del mensaje no es otra cosa que una lógica interna del discurso que tiene sentido por sí mismo y que va a ser el soporte para lo que queremos comunicar. Dicho de otro modo, es el esqueleto de nuestra presentación. Sin un buen esqueleto, sin una buena estructura del mensaje, nuestro mensaje carecerá de fuerza y de efecto, no invitará al cambio, no removerá conciencias, será completamente inocuo.

Una de las estructuras más clásicas de las presentaciones orientadas a vender algo (un nuevo producto, un proyecto, una idea, etc.) es la que tienen en común todas estas presentaciones de los infocomerciales televisivos. Écheles un vistazo, a ver si es capaz de detectar la estructura que subyace en cada uno de ellos.


Está claro, ¿verdad? Primero se lanza el mensaje de que algo no va bien, de que hay un problema, algo que es incómodo o que no se adecua a las necesidades del cliente para, acto seguido, habiendo plantado ya la semilla de la necesidad, mostrar la solución, el producto que pretendemos vender. Por último, sabiendo que el comprador ya está convencido, lanzamos la llamada: “¡Compre ahora!”. Esta estructura es la llamada “Problem/Solution/Call”, es decir, “Problema/Solución/Llamada”, y se viene usando desde que alguien pretendió vender algo a algún posible commprador. Pero veamos cómo funciona.

Problem: ¿Cuál es el problema?

Nada más poderoso para arrancar una presentación que la demostración de que hay un problema que necesita solución. Es más, como habrá podido notar en los diferentes infocomerciales anteriores, la manera más efectiva de hacerlo es plantearlo como si no hubiera duda de que es un problema universal, aunque no lo sea. “¿No le ha ocurrido nunca que…?”, “¿Se ha dado cuenta de que siempre…?”, “¿Harto de tener que pelearse con…?”, son algunas de las fórmulas habituales. La idea es que el público no solamente entienda que hay un problema sino que lo sienta como suyo, como personal, como que le ha ocurrido alguna vez. Ese vínculo es el que va a generar el interés, porque el espectador lo confundirá con necesidad, y ahí ya tenemos a un espectador atento para lo que queda de la presentación.

No escatime detalles, no sea parco en ejemplos, en demostraciones, en analogías. Esto es una demostración, no queremos (todavía) convencerle de que compre nuestro producto, sino de que hay un problema real que requiere de una solución (que nosotros le presentaremos más tarde). Puede cantar las imperfecciones de la competencia o bien centrarse en la falta de un producto idóneo, pero siempre desde la vertiente negativa, desde la de la falta de algo, ese algo que nosotros tenemos en la manga, listo para poner paz, para saciar la necesidad que se está gestando. Cuando tenemos al espectador convencido de la necesidad es cuando ya podemos sacar la artillería pesada.

Solution: No se preocupe, tenemos la solución.

Como si fuera un aceite balsámico, una cura, una poción milagrosa, llega el momento de blandir nuestro producto que, fíjese qué casualidad, viene a solucionar el problema anteriormente planteado. No solamente soluciona el problema, sino que repara toda incomodidad, cubre cualquier ausencia, mejora lo existente, lo lleva a otro nivel. El efecto, por tanto, es balsámico. Buscamos una sensación de placidez asociada a nuestro producto en la mente del espectador. Le hemos colocado en una posición incómoda, de necesidad, y ahora es el momento de sacarle de ahí y llevarle a nuestro terreno. Es, por tanto, el momento de contarle todo lo relevante y especial que tiene nuestro producto. Cantémosle las beldades, no nos dejemos nada y, sobre todo, no olvidemos confirmar que todos y cada uno de los inconvenientes que le hemos presentado anteriormente pasan por la misma solución: nuestro producto. Déje al espectador a punto de caramelo, convencido al 100% de que ese producto es para él/ella, que parece que alguien lo diseñara pensando en sus necesidades, que lo necesita, que lo quiere.

The Call: Hagamos negocios.

Ya solamente hay que empujarle a comprar (o a hacer lo que queramos que haga). Es lo que algunos llaman el “call-to-action”, la incitación a hacer algo, estimulado, empujado, invitado por nuestra presentación. Dígale lo que quiere que haga (comprar, actuar, ponerse en contacto, contárselo a otros) y déjele claro lo que conseguirá a cambio (el ROI, beneficios de cualquier tipo, autosatisfacción, mejorar el mundo, etc.). No olvide dejarle claro cómo puede hacer eso (dejando instrucciones claras, teléfonos, direcciones de e-mail, páginas web, lo que sea), porque él/ella quiere hacerlo y usted quiere que lo haga. Hagamos, pues, negocios.

Conclusiones

Por supuesto, esta estructura no es la única exisstente y, por supuesto, no tiene por qué ser la más idónea para todas nuestras presentaciones, pero su dilatada experience la avala como una bien fiable en muchos contextos, por sencilla, directa y comunicativa. Plantéese siempre si es la más idónea, pero téngala siempre en cuenta porque la mayor parte de las veces será la que le permitirá generar un impacto directo en su audiencia.