2.7.15

La gestió del desànim en els equips de projectes


Personalment, sempre he pensat que en la gestió dels equips rau bona part de l'èxit o del fracàs d'un projecte. I d'entre tots els aspectes que caldria incloure dins d'aquest cabàs avui m'agradaria destacar el del desànim.
Perquè, senyores i senyors, el desànim, porta a la desídia, i la desídia a l'abandó. Tinguem en compte, només per començar, que molts projectes tenen una durada llarga en el calendari. I en aquest període de temps, mil factors i inclemències poden fer trontollar els ànims d'un equip de projectes. Fonamentalment, aquest desànim pot venir provocat per aquests aspectes:

Manca de nous reptes
Allò que ha empès a algú a participar en un projecte o, si més no, allò que el/la va il·lusionar en un principi s'ha anat diluint o ja s'ha assolit, i això és possible que afecti l'estat d'ànim. Algú podia estar interessat en, per exemple, la vessant innovadora d'un projecte, i això el/la va fer, inicialment, agafar el projecte amb molta embranzida i ganes. Però un cop superada la fase de recerca i, per tant, assimilada la innovació, aquella motivació inicial desapareix.
  
SOLUCIÓ: És responsabilitat nostra el fornir nous reptes als membres de l'equip de projectes. Tal com si fos un forn al que cal llençar-li constantment nous troncs per saciar la seva set, el nostre equip necessita ser estimulat de manera sostinguda al llarg de tot el projecte. Es tracta, doncs, de llençar reptes nous i diferents, potser més petits que, a mode de meta volant, permetin renovar l'ambició a curt termini, revitalitzant així l'esperit. Es poden oferir nous reptes relacionats amb la pròpia essència tècnica del projecte, però també de temps o de recursos, proposant a l'equip atacar aspectes tècnics que no els motiven amb l'incentiu d'enllestir-los en una data pròxima o sense esmerçar més recursos dels estipulats. Es poden oferir petites recompenses parcials en assolir diferents etapes (recompenses que no tenen perquè ser econòmiques, sinó socials, de flexibilitat horària, de detalls relacionats amb cadascú dels membres de l'equip, aquí la casuística és àmplia i, precisament per això, rica en possibilitats). O, simplement, es pot jugar amb la teoria dels llocs de treball de Hackman i Oldham.

Friccions entre els membres de l'equip
Tinguem-ho clar: en un projecte llarg és IMPOSSIBLE, inevitable, que hi hagin conflictes. Ja sigui per discrepàncies, ja sigui per cansament, els conflictes sorgiran. Per afrontar-ho, primer de tot cal tenir una cosa ben clara: no és el mateix el conflicte puntual que aquella situació de conflicte que perdura. No és el mateix una discussió, una desavinença momentània que una relació entre membres d'equip que s'ha refredat o calentat en excés (i que, o bé no es parlen ni interactuen o, en l'altre extrem, estan esperant que l'altre cometi el més mínim error per saltar-li al damunt). I cal tenir clar que no és el mateix doncs, en realitat, com dèiem, de conflictes n'hi hauran. El que és important, llavors, és que aquests es quedin continguts en moments puntuals i que, per contra, no contagiïn els demés o s'expandeixin en el temps.

SOLUCIÓ: Per aconseguir mantenir els conflictes que hagin de sorgir a ratlla, es requereix un treball constant en el que es planten les llavors d'un treball en equip basat en la col·laboració i el treball interdependent entre tots els membres. Cal ressaltar, fonamentalment, els encerts i virtuts, i no convertir els desencerts o errors en lloses o desànims. Cal, d'altra banda, arbitrar amb contundència i corregir immediatament els comportaments que no van en la línia que hem marcat, tot impedint una escalada de conflictes que, d'haver començat, ja ens impedirà obtenir-ne una solució plenament satisfactòria.  Dit d'una altra manera, la gestió dels conflictes té més a veure amb l'abans que amb el després.

Percepció de fracàs imminent
Quan l'equip percep que la feina no surt bé, que els estàndards de qualitat no es compleixen i tampoc ho fan els terminis i els pressupostos, tots els membres del mateix, un a un, van cedint al desànim, convençuts d'estar en un equip perdedor que no té els vímets per remuntar el vol. Un seguit de decisions equivocades, de fites intermèdies no assolides, poden tenir aquest devastador efecte.

SOLUCIÓ: El lideratge clar, precís i ferm no ens garanteix prendre sempre bones decisions, però si aquestes venen acompanyades d'una actitud sòlida, digna d'un bon líder, i es protegeix a l'equip de la depuració de responsabilitats, si més no l'equip seguirà confiant que qui porta el timó té l'actitud i la determinació de millorar i de recuperar el temps perdut.


Si bé podríem ampliar la llista de llavors pel desànim, aquestes tres poden ser de les més representatives i causants d'un impacte més gran. Preveure-les i gestionar-les solidificarà l'equip i evitarà que el desànim vaig quallant amb el pas del temps en l'equip de projectes que dirigim.

Teoria de les característiques dels llocs de treball

Ideada per Richard Hackman i Grez Oldham, la teoria de les característiques dels llocs de treball ens permet entendre què és allò que fa que algú estigui motivat a l'hora d'enfrontar-se amb la seva feina.


Per tant, allò que fa que una persona rendeixi més, estigui més motivat/da i tingui uns graus més elevats d'autosatisfacció té a veure amb tres fonts fonamentals:
  1. La tipologia del treball assignat, en el que, ja sigui per varietat, per la mateixa identitat o per la significació d'aquest, el treballador té la sensació que el seu treball importa.
  2. L'autonomia que se li permet, derivant en un sentiment de responsabilitat.
  3. La retroalimentació, que li permet experimentar al treballador/a l'assoliment d'objectius, palpar i mesurar el seu creixement i obtenir constants reafirmacions o correccions per seguir millorant.

Totes tres fonts deriven en una clara millora de la motivació personal, tot i que els autors clarament relacionen l'abast de la millora amb el grau de necessitat de creixement del treballador/a. (Dit d'una altra manera, algú sense aspiracions de créixer no reaccionarà de manera tan positiva a aquests mateixos estímuls).

17.4.15

Solució a la "reunionitis"


Em sap greu, però no té solució. Bé, sí que en té, però és massa complicat d'explicar en un post. Prefereixo deixar-vos amb una solució per, si més no, fer-les més profitoses. La idea me la va donar aquest episodi de la sèrie The Office (versió americana).
Ja em direu si no és millor fer les reunions així.


The Office - Bouncing DVD Cube - so FUNNY from phosphorus on GodTube.



29.3.15

La gent sense plans

"De debò semblo un paio amb un pla?" - El Joker.


Doncs, no, si em permet que li respongui, estimat Joker. No en fa pas la pinta, vostè, de tenir un pla. I li podria perdonar que no tingués un pla (se n'ha de saber, de fer plans). Però el que no li puc perdonar és aquest punt de sornegueria que em gasta. Faci'ns un favor: no presumeixi de no tenir un pla.

Un n'està fart d'insistir-li a la gent que suposadament pretén ser eficient en la seva feina que la improvisació no és ni un art ni alguna cosa de la que presumir. Si de cas, és un recurs, l'últim recurs.
És l'últim recurs quan hem sigut dropos i no hem fet l'esforç de planificar i avançar-nos als esdeveniments, quan no hem investigat prou ni analitzat prou a fons i, per tant, se'ns escapen coses que no som capaços de preveure, quan apareix un imprevisible (que no un imprevist, que no és el mateix). I ser hàbil en la improvisació ens traurà de situacions compromeses.

Però el problema arriba quan presumeixo de ser un bon improvisador ABANS de planificar, quan em penso que sóc més llest que el món (en realitat, la única cosa que penso és que no em ve de gust de fer l'esforç de planificar, que és un exercici intel·lectual important i costa, no el sé fer) i que, quan arribi el moment, el meu "art improvisatiu" ja em traurà les castanyes del foc.

Res més lluny de la realitat. La gent que vacil·la i presumeix de les seves arts improvisatòries són uns dropos irredempts, uns poca-soltes de la gestió als què potser ja els hi hem donat massa màniga ampla. Deixin pas, estimats "improvisadors". Ara arriben els professionals.

11.3.15

27 tècniques de creativitat


Sempre he recomanat als meus clients i alumnes la pàgina web de la gent de Neuronilla, experts i especialistes en creativitat que des de fa molts anys disposen d'un dels compendis més complets de tècniques de creativitat que es poden trobar a la xarxa.
Però l'altre dia vaig ensopegar amb una presentació d'Slideshare que venia a resumir 27 tècniques de creativitat, cadascuna en una sola diapositiva. El catàleg és fresc, diferent i original (no hi són només les de sempre) i compta, a més, amb un sistema de categorització en funció de si és una tècnica grupal o individual, si és per problemes oberts o tancats, o si bé s'aplica més a productes o a serveis.
Cadascuna de les tècniques té un resum. I és només això, un resum, és clar. Però qui vulgui investigar més segur que troba la manera. En tot cas, com a compendi i punt de partida per eixamplar el ventall de tècniques de creativitat que dominem, compleix a la perfecció.



8.2.15

Fracassar a meitat de preu


Com sempre, l'Scott Adams l'encerta de ple en il·lustrar un dels moments més penosos que ha de viure un gestor de projectes: aquell en què el seu cap accepta retallar un projecte sabent que serà un fracàs, sense importar-li les conseqüències.

Per descomptat, el/la cap té els seus motius, però per a algú que li queda per endavant la tasca de dur a terme un projecte que està condemnat al fracàs, les perspectives no són massa excitants.

Arribats a aquests punt, potser seria convenient recordar el famós triangle dels projectes, aquell que està format per tres cantons, a saber: Temps, Recursos i Abast.


I cal recordar-lo per no oblidar que cada un dels tres cantons, en moure's, en modificar-se, provoca que els altres dos s'hi adaptin. Així, si algú ens retalla els recursos (com en el cas de la tira còmica del Dilbert), caldrà més temps i/o reduir l'abast previst del projecte (podrem ser menys ambiciosos). O si és, per contra, el temps el que ens és retallat, caldran més recursos i/o retallar l'abast. Per últim, si se'ns demanar ampliar l'abast (ser més ambiciosos, que el nostre projecte faci més coses, arribi més lluny), caldran més recursos i/o més temps per arribar-hi.
És feina de qui gestiona projectes tenir sempre en compte aquestes relacions, però és igualment important fer-ho servir com a argument cada cop que algú ens negociï algun aspecte dels nostres projectes.

7.2.15

Com redactar una proposta de projecte (o avantprojecte)

Molta gent sovint em pregunta per un índex vàlid de cara a presentar una proposta de projecte (també anomenada avantprojecte). Just quan m'havia decidit a gravar un tutorial jo mateix, m'he ensopegat amb aquest vídeo en el que s'explica perfectament i amb el què coincideixo enormement.

Si teniu dubtes, però, deixeu-los als comentaris i us donaré el cop de mà que necessiteu.