Diagnòstic: Mort per Powerpoint

No ens cansem de dir-ho. No ens cansem de llegir-ho. No ens cansem de recalcar quan important és. Però no importa, molts ponents i professors segueixen emprant el Powerpoint com a arma de destrucció massiva.

• Diapositives amb massa text (que el ponent insisteix en llegir, lletra per lletra)
• Diapositives que semblen estirar al ponent (que no sap què ha d'explicar fins que no ho veu a la diapo)
• Diapositives amb excés d'informació irrellevant o il·legible

Aquí ho teniu, ho hem tornat a dir, ho hem tornat a escriure. Aquests ponents o professors ho han tornat a llegir... però ho tornaran a fer, tornaran a matar-nos a cop de Powerpoint.

Perdre el temps a la feina (amb Internet)

Molts caps i comandaments intermedis semblen tenir una veritable mania a tot el que sigui un ordinador connectat a Internet a la feina. Clamen al cel sobre la ingent quantitat de temps que els seus treballadors perden navegant, mirant el Facebook o veient el darrer vídeo sobre gats que algú ha penjat a la xarxa.

No seré jo qui defensi, a cegues, aquestes constants interrupcions cap a les xarxes socials. Però sobre el que si m'agradaria ferreflexionar a aquests caps i comandaments intermedis tan preocupats és el següent:

Com es perd més temps a la feina? Connectant-se de tant en tant al twitter o al facebook? O patint constants interrupcions dels companys i caps, trucades, mails, reunions, etc? 

Com bé demostra aquest estudi de la Universitat d'Stanford (entre moltíssims altres estudis sobre la multitasca), l'excés de tasques pendents i de fronts oberts minva dràsticament l'eficiència de qualsevol ésser huma... fins i tot quan l'ordinador és apagat.

Els 2 tipus de gestors de projecte

"Hi ha només dos tipus de gestors de projecte, els que es preocupen pel client i els que es preocupen dels beneficiaris."

Aquells que es preocupen dels beneficiaris fixen els seus objectius pensant, justament, en ells, sense preocupar-se en excés de si les decisions preses agradara o no al client. Cada pensament, cada decisió, cada opinió és usada per assolir els objectius del projecte que ajudaran directa i indubtablement als beneficiaris.

Per l'altra banda, aquells més preocupats en com encaixarà la proposta en la ment del client, pateixen una mena d'autocensura que els impedeix de trobar les millors solucions, de fer les millors propostes. La seva ment no està concentrada en els beneficiaris, sinó en el client, en el que paga el projecte i no en aquells que n'han de gaudir.

Així, els que es preocupen del client i no dels beneficiaris de vegades entreguen projectes que son comprats i acceptats pels clients però que no satisfan els beneficiaris. Jo d'això en dic robar; accepten els diners d'un client que compra el projecte pensant que que la proposta solucionarà els problemes dels seus beneficiaris. Algú em podria dir que això és, en definitiva, responsabilitat del client (el client sempre sap el que vol?, segur?). I ho és, excepte quan el líder del projecte ho sap, quan és conscient de que la proposta no inclou idees o dades que podrien no agradar al client.
Així, finalment, els clients compren una proposta molt educada i gens ofensiva que no porta les coses fins a les últimes conseqüències, i fan una encaixada de mans amb els líders del projecte que només estan interessats en aconseguir els diners, ni més ni menys.

Tenim, com a responsables de projectes, una responsabilitat. I la nostra responsabilitat no és només amb els nostres clients. Està clar que ells ens paguen i, per tant, la última paraula sobre la proposta implementada ha de ser d'ells, però no hem d'oblidar mai que som contractats, precisament, pel nostre coneixement, perquè podem obrir-los els ulls i veure en la boira. Estem OBLIGATS a entregar-los una proposta que, en realitat, no sigui només una bona proposta, sinó la millor possible per l'escenari en qüestió.

Permeteu-me acabar amb tan sols un afegitó. No pretenc ofendre a ningú amb les declaracions anteriors. Tots ens hi hem trobat, tots hem necessitat, algun cop, que un projecte fos acceptat per poder tirar endavant els nostres negocis o el que sigui. No es tracta pas de jutjar ningú, es tracta de convidar als líders de projecte a donar una passa endavant per a realment donar un bon ús al poder que ostentem quan emprem les poderoses eines que dominem. És una invitació a fer d'aquest un món millor gràcies als nostres projectes. En tenim la ocasió, només és qüestió de voluntat.

The 2 kinds of project managers

"There are only two kinds of project managers, those who care about the clients and those who care about the beneficiaries."

Those who care about the beneficiaries set their goals thinking of them, not caring much if the decisions taken would please the client or not. Every thought, every decision, every opinion is used to accomplish the goals of the project that will directly and undoubtely help the beneficiaries.

In the other hand, those more worried about how the proposal will fit in the mind of the client, suffer of a sort of self-censorship that prevent them from finding the best solutions, from making the best proposals. Their mind is not set on the beneficiaries but in the client, in the one who pays for the project, not in the ones who will have to enjoy it.

Thus, the ones caring about the client and not the beneficiaries sometimes deliver projects that are bought and accepted by the clients but that don't please the beneficiaries. This is what I call a robery; they take money from a client that buys the project thinking that the proposal will solve the problems the beneficiaries have. Some may say that this is the client's responsibility. It is, yes, except when the project leader knows it, when he or she is aware that the proposal doesn't include ideas or data that may cause criticism from the client.
So, in the end, clients buy a very polite, non-offensive proposal that doesn't take things as far as it could, and shake hands with project leaders that are only interested in getting money out of this, nothing more, nothing less.

We have, as project leaders, a responsibility. And our responsibility is not only with our clients. Of course they pay us and, thus, the last word upon the proposal implemented must be theirs, but we must never forget that we're hired, precisely, because of our knowledge, because we can open their eyes and let them see through the mist. We MUST give them a proposal that, in fact, is not only a good proposal, but the best possible proposal for their scenario.

Let me finish with just one more thing. I don't mean to offend anyone with those statements above. We've all been there, we've all needed, sometimes, a project to be accepted to go on with our businesses or whatever. It's not about judging anyone, it's about inviting project leaders to take a step forward, to really make a good use of the power received when we use all the powerful tools that we master. It's an invitation to make a better world thanks to our projects. We have the chance, it's only a matter of will.

Nova participació al Màster en Polítiques Públiques de l'IDEC

El temps passa de pressa, però dos anys entre edicions del màster se'm fan llargs. A poques aules un formador té la sort de trobar-se amb un perfil com el del Màster en Polítiques Públiques que organitza l'IDEC des de ja fa una pila d'anys. És un perfil molt jove, de gent d'arreu del món i amb una característica comuna: les ganes d'aprendre.
Això permet al formador concentrar-se en les dinàmiques i la sedimentació de l'aprenentatge, la qual cosa no només facilita la feina, sinó que la fa encara més divertida i agraïda.

Per si fos poc, a més de la motivació per l'aprenentatge, aquesta gent porta una empenta i unes ganes de canviar el món que em motiva encara més per donar-los el que han vingut a buscar: eines per fer-ho, eines i mètodes per canviar el món i donar-li la forma que volen.
A això ens dedicarem, en cos i ànima, en els propers dies.

Com es genera la creativitat?

Si vols desfermar més creativitat en la teva organització, necessites admetre una mica de contaminació. És la sorra en la ostra la que crea la perla.

Aquesta enginyosa frase (que m'arriba via el Tumblr de startupquote), amb el seu paral·lelisme sobre la perla dins la ostra, en Fred Wilson ha posat el dit a la nafra.
La gran majoria de les organitzacions que conec no poden ser creatives degut a una gestió de les persones massa estàtica i immobilista. Assumint que la creativitat no és altra cosa que la recepta perfecta de diversos ingredients i inspiracions que, correctament combinats, donen com a fruit una idea diferent que mai no ha tingut ningú, sense els estímuls adequats, aquesta recepta anirà mancada d'algun ingredient, qui sap si l'essencial, el diferenciador, el que separa la frontera entre una simple millora d'alguna idea preexistent i un avenç, un salt qualitatiu cap al futur.

Les organitzacions que, com a política de recursos humans, per tal de millorar la productivitat dels seus empleats opta per limitar els seus accessos a internet (no Twitter, no Facebook, no email personal) o, fins i tot, la interacció entre ells mateixos a l'oficina, estan abonant el terreny per extirpar qualsevol brot de possible creativitat de la seva força humana.

D'altra banda, però, val a dir que a molts i moltes caps no els fa cap gràcia, de bones a primeres, que la seva gent sigui massa creativa, que pensi massa, vaja. Així els va.

Llista completa de programes per a fer Mindmaps

Els d'Informationtamers s'han treballat una llista completíssima de programes informàtics per confeccionar Mapes mentals o Mindmaps.
No només els han llistat, sinó que fins i tot els han agrupat pels diferents estils de mapes possibles, marcant per a cadascun d'ells si la llicència és gratuïta o no i les plataformes sobre les que funcionen, completant-ho fins i tot amb una imatge il·lustrativa per veure'n l'estil gràfic.

Un esforç titànic que permetrà a tots els amants d'aquesta eina de creativitat i anàlisi poder escollir l'opció que millor se li ajusti.

La llista completa es troba aquí.

Addictes al treball

Al Tumblr blog de la Afternoonsnoozbutton, he trobat un post amb un acudit gràfic realment enginyós i que m'a fet pensar en moooolta gent que conec.

(addictes als treball, vigileu! A diferència dels addictes a l'alcohol les reunions no us ajuden.)

Els meus problemes amb els problemes

Aquesta frase de'n Charles Kettering (publicada al fantàstic Tumblelog http://startupquote.com ) ho explica perfectament.
Un dels més greus (i habituals) errors en el disseny d'un projecte acostuma a ser la mala diagnosi de la problemàtica de l'escenari. Per tal d'evitar-ho, disposem de diverses eines, com el DAFO, per exemple. Però sobretot disposem de la magnífica eina anomenada "Arbre de Problemes", directament extreta de la metodologia de l'Enfocament del Marc Lògic. Pròximament, un post dedicat a la mecànica d'aquesta fantàstica eina.

Les dates d'entrega i el preu a pagar

Aquesta frase de'n Thomas Kennedy m'ha semblat absolutament encertada i visionària:

Quan més ridicula la data límit d'entrega, més diners caldrà gastar-se intentant complir-la.

És a dir que, com molts hem patit en les nostres pròpies carns, fixar una data límit més curta del necessari no fa que els projectes s'acabin necessàriament abans. I, si més no, per aconseguir-ho ens hi deixem moltes coses en el camí, fonamentalment qualitat i diners.

Serveis de cerca d'informació a Internet

Sovint, en alguns projectes, una de les més importants fonts d'informació sol ser la xarxa. Però a l'hora de buscar informació, molta gent no utilitza més que una minsa quantitat dels recursos de cerca d'informació disponibles a Internet, probablement Google i la Viquipèdia.
És per això que he el·laborat aquesta presentació per resumir-ne algunes de les seves opcions menys conegudes però igualment interessants.

Aquí una versió en català:

Serveis de búsqueda d'informació a Internet on Prezi

Aquí la versión en castellano para mis alumn@s de ESEC:

Servicios de búsqueda de información en Internet on Prezi

And here the english version for my CETT pupils:

Internet information search services on Prezi

Què fan els alumnes quan se'ls demana no deixar-ho tot per al final?

No està basat en un estudi del M.I.T., però els resultats em casen amb la realitat que visc cada any quan els demano als meus alumnes que vigilin a l'hora de fer els seus projectes finals, que no ho deixin tot per al darrer dia per evitar-se problemes.

Nova temporada a ESEC

El temps sembla que no s'atura. Un any més (i ja en van quatre), arriba el setembre i comencem a ESEC Business School amb els joves multiculturals que cada any desembarquen a Barcelona amb ganes de noves experiències i d'aprenentatge.
El repte, com cada any, és superar-se. I, molt concretament, aquest any la superació vindrà donada pel fet d'incloure com a part de l'assignatura la presentació dels diferents projectes individuals que els alumnes el·laboren al llarg del curs. Tot un repte per a ells i elles, així com per a mi.

Les expectatives són altes, l'ambició igualment.

Adéu a YouTube

Aquest magnífic post de la @noemix m'ha fet pensar sobre els continguts d'Internet reaprofitats per als grans mitjans. És veritat que, com diu la @noemix, els continguts de vídeo que la gent, desinteressadament, penja a Internet en qualsevol de les seves plataformes són vilment robats sense donar crèdit i ja no diguem retribució econòmica. Si algun programa de TV fa servir un vídeo que jo he penjat, no tinc dret a un esment o a alguna compensació?
Doncs es veu que no.

Investigant sobre el tema, descobreixo en aquest post que, tal com YouTube especifica en el seu contracte amb l'usuari/a, en pujar un vídeo a la plataforma, l'usuari/a cedeix els drets d'explotació gratuïtament.

8. Derechos que Ud. otorga bajo licencia 8.1 Al cargar o publicar Contenido en YouTube, Ud. estará otorgando: 1. a favor de YouTube, una licencia mundial, no exclusiva, exenta de royalties y transferible (con derecho de sub-licencia) para utilizar, reproducir, distribuir, realizar obras derivadas de, mostrar y ejecutar ese Contenido en relación con la prestación de los Servicios y con el funcionamiento del Servicio y de la actividad de YouTube, incluyendo sin limitación alguna, a efectos de promoción y redistribución de la totalidad o de una parte del Servicio (y de sus obras derivadas) en cualquier formato y a través de cualquier canal de comunicación; 2. a favor de cada usuario del Servicio, una licencia mundial, no exclusiva y exenta de royalties para acceder a su Contenido a través del Servicio, y para utilizar, reproducir, distribuir, realizar obras derivadas de, mostrar y ejecutar dicho Contenido en la medida de lo permitido por la funcionalidad del Servicio y con arreglo a los presentes Términos y Condiciones.

Dit d'una altra manera, quan hom penja un vídeo a YouTube, qualsevol altra persona o empresa, pot re-difondre'l sense infringir cap mena de copyright ni propietat intel·lectual.

És evident que ningú, en penjar un vídeo a YouTube, vol impedir que els seus vídeos es puguin veure arreu del món (precisament amb aquest objectiu el puja, probablement), però el que ja no em queda tan clar que sigui just és que un en perdi la propietat intel·lectual o, si més no, que no pugui especificar amb quina llicència Creative Commons vol publicar el vídeo. Més que res perquè a cap usuari/a, com deia, li importa que un altre usuari/a vegi els seus vídeos, però que un programa de TV d'aquests que comenta la @noemix l'utilitza per guanyar audiència i, per tant, guanyar-hi diners de manera indirecta, em sembla que ja ratlla l'excés de confiança. Molt en particular si, per acabar-ho d'adobar, una cadena de TV com Telecinco demandà (i guanyà) en el seu moment a YouTube per no filtrar els vídeos que els usuaris penjaven dels diferents programes de la cadena privada.

El tema dona per molt, tal com he pogut anar descobrint en la meva humil investigació. Ha estat el sempre ben informat blog Alt1040 el que m'ha descobert l'alternativa perfecta en aquest senzill però precís post.

Es diu Vimeo i tot i que ja el coneixia, no estava pas al cas de que permetessin pujar vídeos amb llicència de Creative Commons. A més, el procés és espectacularment fàcil:
- puges el vídeo (com a YouTube)
- indiques la llicència Creative Commons que vols
- i llestos!

Per si fos poc, la interfície web és molt millor que la de YouTube, la comunitat és molt més interactiva (s'assembla més una xarxa social que no pas YouTube) i els seus vídeos en alta resolució són imbatibles.

Així, si publiquem els nostres vídeos en una plataforma com Vimeo, tercers com els programes de TV als que la @noemix feia referència no es podran lucrar a costa nostra.

El maleït 10%

A través del Tumblr de 9gag, arribo a un post del del startupquote que fa esment d'una de les aparents contradiccions de la gestió de projectes. Però anem a pams, primer veiem la vinyeta que ha postejat amb la cita del Rob Kalin (creador d'Etsy).



Hi estic totalment d'acord. De fet no crec que sigui massa opinable, si em permeteu la gosadia. Qualsevol que s'hagi enfrontat mai a la tasca de fer un projecte haurà descobert que després de molt temps dissenyant-lo, planificant-lo i, fins i tot, executant-ne la seva primera part, quan arriba la darrera part, aquella en la que, en principi, només caldria rematar la jugada, la intensitat dels darrers dies no és comparable en magnitud i tensió a la resta.
Personalment afegiria a la cita de'n Kalin que aquest efecte natural dels projectes té lloc, a més, en un periode de temps extremadament curt, augmentant així la sensació de pressió.

I és que, per molt que un hagi planificat a la perfecció un projecte, mai tot surt com s'esperava. Que això et succeeixi durant el transcurs del projecte no té més importància doncs pots anar-te'n refent en els dies següents. Però quan la data d'entrega ja s'albira, quan comences a notar l'alè del sempre impacient client que espera, mans obertes, la entrega del projecte com li havies promès, la pressió s'acumula de manera insuportable i les espatlles de l'equip i les teves pròpies no semblen ser ja prou amples com per suportar-ne el pès. Ja vam parlar en el seu moment, al voltant del tema de l'estimació de durades, de com les LLeis de l'Estudiant i de Parkinson influenciaven negativament als responsables de les primeres parts d'un projecte, els quals, en no sentir propera la data d'entrega, no pateixen cap mena de pressió al respecte de les seves tasques individuals, provocant així un efecte dominó que s'acumula, evidentment, al final.

Així, en aquest sprint final, aquest 10% que comenta Kalin, s'hi acumulen diversos factors:
- els retards acumulats de fases prèvies
- la pressió per la proximitat de l'entrega
- (i, per tant, la pressió per no tenir temps de refer-se dels errors o de resoldre'ls)
- (o també) les interrupcions més constants del client que ja comença a estar impacient (sobretot si hi ha un periode de implantació pendent)
- el cansament de tant de temps treballant en un mateix projecte

Per tant, no és pas cap futesa ni cap reduccionisme el que esmenta en Kalin. És una veritat com un temple.