14.2.12

Els mals caps (i per què ho són)

Tots hem hagut de patir, algun cop en la vida, un/a mal/a cap. Un d'aquells personatges que semblen posats en el teu camí per fer-te la feina més difícil i la teva existència més insuportable. Trobar-te'ls en la teva carrera professional, sovint comporta un pas enrere. Els efectes que sobre la teva autoestima, sobre la teva auto-confiança exerceixen són, sovint, devastadors, necessitant després un bon temps amb algun/a cap més o menys decent per recuperar-les, molt poc a poc. Conec a molts professionals absolutament marcats per antics mals caps, que els van amargar la vida en aquell moment i que, hores d'ara, anys més tard, encara apareixen, de tant en tant, en els seus malsons.
Però per què aquests caps no fan bé la seva feina? Els motius són diversos, però n'hi ha un d'essencial que val la pena destacar, doncs resumeix el tarannà de molts d'aquests mal caps.
El principal motiu per ser un mal cap no és la manca d'experiència o d'habilitats. El principal motiu per ser un mal cap és ser una persona amb mancances emocionals a nivell personal. Deixeu-me que m'expliqui.



Algú que pateix una certa falta d'estima o una manca d'auto-realització utilitzarà el seu "poder" per contrarestar-ho, perdent així de vista la veritable finalitat de les seves accions: dirigir i liderar un equip. Aquests personatges, tan nocius per les organitzacions i per les persones que hi treballen, no confien en sí mateixes, en les seves habilitats o coneixements. Saben, són molt conscients, de que els han donat un càrrec de responsabilitat sense realment tenir el que cal per fer-ho. Fonamentalment el que volen fer, doncs, és refermar la seva posició de caps, fer que es noti que ho són, i ho volen fer des del primer moment en que són nomenats caps. Així, insisteixen en actituds com:
- fer reunions de seguiment, en les que exerceixen de jutge més que d'aglutinador o d'incentivador.
- clavar bronques o mancar al respecte a subordinats.
- posar en evidència als subordinats davant dels demés, humiliar-los públicament.
- demanar tasques innecessàries tan sols per poder exercir el poder ("vull un informe sobre tot això per demà al matí")
- passejar per entre les taules fent palesa la seva presència per generar por.
- etc.

Aquestes actituds tenen, curiosament, no només un beneficiari -els mals caps- sinó que també tenen un damnificat -el subordinat- que és la carnassa de que fa servei el mal cap per refermar la seva posició.

D'aquestes accions i actituds, només se'n poden sortir els seus subordinats de tres maneres diferents:
- els que es "reboten": hi ha qui té la moral molt alta i l'auto-confiança igualment ben nodrida, així que perceben això com un atac directe -que ho és- i reaccionen en contra.
- els que "passen": assumeixen la situació -i també el mal cap que els ha tocat- i abaixen el cap per seguir treballant sense deixar que els afecti massa.
- els que es debiliten: contraposats als primers, hi ha gent que té la moral tocada o que mai ha gaudit d'un excés d'auto-confiança, i aquests atacs directes els minven encara més la moral, abocant-los a la inseguretat més extrema.

El millor de tot és que, com es pot imaginar, cap de les tres sortides beneficia a l'organització. Ja sigui per la generació d'un ambient d'enfrontament, ja sigui per una manca d'involucració, ja sigui per una manca de confiança reforçada, tots tres perfils acaben sortint d'aquestes situacions sent molt menys productius i amb unes actituds gens positives que, a més, s'encomanen fàcilment.

En definitiva, només haurien d'accedir als llocs de responsabilitats aquelles persones amb un esperit, caràcter i situació emocional equilibrats. Només haurien de liderar persones aquells que estan en pau amb sí mateixos i que, per tant, no necessiten fer la guerra a ningú per sentir-se satisfets.

3 comentaris:

Anna ha dit...

Un petit apunt al respecte: no crec que l'actitud del cap dèspota beneficiï absolutament a ningú, ni tan sols al propi cap... no creus?

Anna ha dit...

Hi ha un profe del master que estic fent, el Borja Vilaseca, que diu que per cada bronca que ens pega el jefe, "chupito de cianuro" per a ell, jeje :) Fins i tot hem parlat del jefe com a "mestre" per entrenar en l'àmbit laboral habilitats tan importants a la vida com posar límits, l'assertivitat... prenent com a punt de partida el posar-te en una posició d'igualtat amb ell, ni per sobre ni per sota, el cap és una persona igual que jo, amb virtuts i carences... i si adopta una actitud dèspota, darrere d'això hi ha ignorància i patiment sempre ;)

Marc Ambit ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu, Anna.

Potser no ho he sabut explicar bé, però el mal cap només creu estar-se fent un bé al actuar així. Però com tu molt bé dius, en realitat s'està fent mal, molt de mal.
El problema, però, és que hi ha empreses on aquest tipus de caps són molt ben vistos i, fins i tot, incentivats per fer aquest tipus de lideratge.
Això, en tot cas, ve d'un error molt comú (que espero poder tractar en un altre post futur) que és el de premiar als bons tècnics amb un ascens a líder de departament. És a dir, que els mèrits per aconseguir gestionar equips no els guanyes gestionant bé equips sinó fent bé una feina tècnica (el més gran dels contrasentits). Ja en parlarem.

Moltes gràcies pel comentari, Anna, és molt revel·lador i les paraules del Borja Vilaseca les subscric completa i absolutament (m'agrada molt lo del chupito de cianur" :D )