Li llegeixo al Bernardo Hernández un tuit molt afortunat que diu el següent:
In our professional lives we have mainly 3 choices:— Bernardo Hernandez (@BernieHernie) 31 de juliol de 2018
1. Go with flow. What most people do. Easy.
2. Ride a wave. Very rewarding, need luck and some skills.
3. Make your own wave. Most fulfilling, requires will, resilience and lots of luck.
Make your choice and find your luck.
I em fa l'efecte que té tota la raó del món i que, d'una manera molt clara i precisa, explica el que significa ser emprenedor. Però emprenedor de debò.
Per descomptat, una opció perfectament vàlida (no sóc jo ningú per jutjar-la, faltaria més) és apuntar-se a la massa, al ramat, tirar de continuisme, apuntar-se a la majoria i fer l'impossible per sobreviure-hi (que no és fàcil). És una opció que, lluny del que podria semblar, no és pas fàcil. Sobretot per a aquells/es amb una mica d'esperit emprenedor, amb una certa necessitat de provar coses noves, de destacar, de ser diferent. En el ramat no hi ha diferències. És el mínim comú múltiple professional, aquell que assegura una major quantitat de guanys per a una majoria.
En segona instància, ens trobem amb els surfistes, aquells que identifiquen les onades/modes i saben pujar-s'hi i cavalcar-les durant una bona estona sense perdre l'equilibri. Aquí l'esperit emprenedor ja té una mica de recorregut, una mica de camp per córrer doncs, vulguis que no, es diferencia de la resta, afronta alguns reptes i valida tendències suposadament innovadores. Però alerta!, que és en aquesta categoria on troben el seu hàbitat aquells "wantepreneurs" que estan més interessats en "ser" emprenedors que en desenvolupar algun projecte, afrontar reptes, etc. Són aquells emprenedors que els agrada ser-ho simplement per poder dir coses com startup, ronda de finançament, blue oceans, aixecar capital i design thinking. S'apunten a una moda, i són prou hàbils per saber deixar-ne una i agafar la següent abans que s'esgoti i deixi de ser cool.
El perfil que m'interessa, en realitat, és el tercer dels que explica el Bernardo, aquell que es fa les seves pròpies onades. No agafa les dels altres, no s'apunta a les modes. Ell/a crea les onades i les modes, com si llencés còdols per fer-los planar sobre l'aigua (allò que els angloparlants en diuen fer 'ricochet'). El que el/la mou no és el prestigi de ser emprenedor/a, sinó el repte, el desafiament que suposa. S'abraonen sobre ell amb il·lusió i tenacitat. Saben que el risc és elevat, el més elevat possible. I això és el que els/les excita. No tenen clar que arribin a l'èxit ("què és l'èxit?", pregunta sempre l'Andreu Gual als seus futurs emprenedors en la primera sessió del seu Corckscrew campus), però no els importa perquè, com deia el Coach Taylor a Friday Night Lights, "l'èxit no és més que un subproducte", el resultant de la feina ben feta. Aquí estan els/les veritables emprenedors/es. Lluny dels ramats i de les modes, forjant el seu propi futur i, de manera col·lateral, el futur dels demés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada