Com sempre, l'Scott Adams l'encerta de ple en il·lustrar un dels moments més penosos que ha de viure un gestor de projectes: aquell en què el seu cap accepta retallar un projecte sabent que serà un fracàs, sense importar-li les conseqüències.
Per descomptat, el/la cap té els seus motius, però per a algú que li queda per endavant la tasca de dur a terme un projecte que està condemnat al fracàs, les perspectives no són massa excitants.
Arribats a aquests punt, potser seria convenient recordar el famós triangle dels projectes, aquell que està format per tres cantons, a saber: Temps, Recursos i Abast.
I cal recordar-lo per no oblidar que cada un dels tres cantons, en moure's, en modificar-se, provoca que els altres dos s'hi adaptin. Així, si algú ens retalla els recursos (com en el cas de la tira còmica del Dilbert), caldrà més temps i/o reduir l'abast previst del projecte (podrem ser menys ambiciosos). O si és, per contra, el temps el que ens és retallat, caldran més recursos i/o retallar l'abast. Per últim, si se'ns demanar ampliar l'abast (ser més ambiciosos, que el nostre projecte faci més coses, arribi més lluny), caldran més recursos i/o més temps per arribar-hi.
És feina de qui gestiona projectes tenir sempre en compte aquestes relacions, però és igualment important fer-ho servir com a argument cada cop que algú ens negociï algun aspecte dels nostres projectes.
