Anem de llestos per la vida (tuitera). Hi ha, pel que sembla, una gran mancança de "carinyo" i d'estimació entre molts tuiteros. Sembla que tenim una constant necessitat de demostrar que som més llestos que els demés. No opinem, jutgem. I ho fem amb la vehemència a la que els 140 caràcters sembla convidar-nos. Un tuit no és el lloc idoni pels matisos, i sembla difícil opinar sense (per)judicar.
Però és que, a més, potser també degut a la falta de "carinyo" a la que feia esment, estem molt amargats, no semblem saber gestionar massa bé la nostra ira. Tot és fatal, tot és una merda, tothom (excepte l'autor del tuit, és clar) és un incult, inútil, mentalment incapaç i, molt probablement, no tingui idea de res. Ens queixem molt i de tot, sense matisos. Ens queixem fins i tot de coses i persones que, probablement, no mereixen un judici tan dur. Ens en fotem cruelment de les errades dels demés, d'aquell que no sap alguna cosa, d'aquell que és diferent de nosaltres.
I ho fem perquè podem, perquè tenim un compte de Twitter i això ens fa creure que som importants, que la gent ens escolta. Ens creiem en un pedestal, darrera d'un faristol, com si estiguéssim fent un míting i la gent tingués ganes d'aplaudir-nos. No és així. Per molts centenars o milers de followers que tinguem, la quantitat real de gent que realment llegeix el que acabem de piular és ínfima, ridícula. Ens escoltaria més gent si cridéssim en veu alta el nostre tuit al mig d'un bar. I aquesta gent que ens escoltaria al bar segur que repetiria el que hem dit després als seus amics, més vegades fins i tot que retweets tindrem mai a Twitter. El tuitero està més sol del què es pensa.
Però cada cop que algú ens fa un retweet ens brillen els ulls, ens recargolem en la nostra sapiència, en la sàvia agudesa amb la que hem il·luminat a algú. Li hem canviat la vida, creiem, li hem millorat l'existència, l'hem fet més feliç, on vas a parar, molt més feliç i savi.
Ens creiem llestos, savis i en possessió de la veritat, i pensem que la gent ens escolta. Mala combinació. L'ego és un animal que s'alimenta d'engrunes convertint-les en àpats pantagruèlics. I a Twitter el nostre ego en recull moltes, d'engrunes. El nostre ego, a Twitter, pateix de sobrepès, està gras com una foca, menja desaforadament i no trigarà massa en explotar.
Molt poca gent pregunta a Twitter. Tothom respon. Responem a preguntes que no ens han fet.
Som uns tristos humans, petits, insignificants, amb un altaveu que només sembla que arriba lluny, però que només nosaltres sentim. Som paons lluint plomatges descolorits com si fossin admirables. Som uns éssers diminuts i lamentables que ens creiem que som algú important i volem que els demés ho sàpiguen. Som escòria amb un teclat a l'abast.
